FAN LOBBY PELS MEGAPARCS, PERÒ L'ELEFANT A LA SALA ÉS EL TRANSPORT

Mentre els lobbistes exigeixen multiplicar els megaparcs solars i eòlics en zones de sacrifici lluny de l'AMB, silencien que el transport genera un terç de les emissions totals de Catalunya.

És un clam: Catalunya necessita més renovables. Hi ha un retard colossal en el seu desplegament a casa nostra. Depenem cada cop més de la nuclear (frega el 60% de la demanda). La hidràulica, l’eòlica i la solar aporten menys del 20% de l’electricitat produïda al país. Aquesta xifra queda molt lluny del 45% que representen les renovables al conjunt de la UE.

Els països catalans del sud: (17% a les Balears, 33% a Catalunya, 36% al País Valencià) se situen entre les cinc comunitats autònomes amb menys potència renovable respecte a la capacitat de generació elèctrica total. I sí: fa vergonya.

També coincideix a ser entre els cinc darrers de la fila en electricitat real produïda:

De fet, el seu creixement és irrisori. En la darrera dècada, la producció elèctrica d’origen verd a penes ha augmentat d’un 0,8% a Catalunya, tot i que té declarada oficialment l’emergència climàtica des de maig del 2019. L’explicació és que, malgrat que s’han instal·lat més megawatts (MW) eòlics i solars, el creixement de la demanda elèctrica és superior al ritme d’implantació de plantes d’energia verda.

Amb aquest panorama, segons Renovem-nos, el PINECCAT (el Pla Integrat d’Energia i canvi Climàtic) preveu multiplicar per divuit (18!) d’aquí al 2050 la potència actual amb renovables per assolir els objectius climàtics del país. Aquest escenari, equivalent a 62.000 MW de renovables instal·lats a mitjan segle, suposaria un +40% de consum elèctric a Catalunya respecte a avui.

Si heu comprat aquest marc, és evident que les grans transnacionals energètiques i els governs nostres tenen raó: hem de córrer per multiplicar les renovables. Qui s’hi oposa no seria més que un NIMBY (“Not In My Backyard”) localista, retrògrad i perillós perquè no veu que paga la pena sacrificar-se per un bé major: salvar el clima. El país està pendent de muntanyes de projectes arreu per desplegar aquesta necessitat urgent de renovables. Ara mateix, n’hi hauria un mínim de 41 aprovats pendents d’autorització urbanística segons Jaume Morron, consultor energètic. Bé, arreu no: a penes un 0,3% de la potència a instal·lar en parcs fotovoltaics i un 0% en eòlics estaria situat a Barcelona, a l’Àrea Metropolitana (AMB), la gran devoradora de recursos elèctrics. Pràcticament tot està localitzat en noves àrees de sacrifici: al golf de Roses, a Ponent, a les Terres de l’Ebre… Ja en parlarem a bastament un altre dia.

Però hi ha un elefant a la sala… Sí, tot aquest xivarri confon interessadament energia i electricitat. Quan mirem qui emet gasos hivernacle letals per al clima a Catalunya el retrat és ben diferent. Segons Climate Trace, el consum d’electricitat a casa nostra (que inclou la consumida pels edificis i la indústria) a penes superava el 10% del consum energètic final. I, era un terç INFERIOR al consum energètic dels edificis d’habitatges i serveis, un 80% per sota de l’industrial i només un 25% superior al de Repsol, el criminal climàtic número 1 de Catalunya. En contrast, el pòdium de generació d’emissions correspon al transport, que emet un terç de tots els GEH del país.

Quan comparem quins són els grans emissors de gasos letals per al clima a les comarques de Barcelona, hi destaquen l’aeroport del Prat i el trànsit fòssil de cotxes i camions. Fixem-nos que el port de Barcelona pràcticament emet tant com el conjunt dels habitatges on viuen 5,9 milions d’habitants, és a dir, gairebé tres quarts parts de la població catalana.

Si ampliem el focus, la fotografia del conjunt de Catalunya és aquesta:

El trànsit fòssil de cotxes i camions guanya la medalla d’or, els ports de mercaderies i creuers es fan per pèls amb la planta perquè el bronze dels aeroports està a punt de sobrepassar-los. Com a anècdota poc sabuda, Repsol emet gairebé tants gasos com el conjunt dels habitatges on vivim els vuit milions de catalans i catalanes.

Heu trobat xivarri polític i mediàtic sobre la urgència de reduir (“mitigar” en l’argot burocràtic) les emissions del transport? De la necessitat de reduir vols, la importació i exportació amb mitjans fòssils de mercaderies per terra, mar i aire? Jo tampoc. L’explicació és evident: qui mana a la Generalitat i entre les elits polítiques i econòmiques té al cap una Catalunya dels 10 milions, oberta en canal a la màxima globalització i connectivitat aèria i marítima amb l’exterior com més llunyà millor. Per això són “imprescindibles” les ampliacions de l’aeroport del Prat i de la resta de la xarxa aeroportuària, les dels ports de Tarragona i Barcelona, les de l’AP7, la continuació del Quart Cinturó al Vallès i la multiplicació de variants i nous carrils a un nombre infinits de carreteres. Això, òbviament, fa impossible complir amb els objectius de protecció climàtica per al 2030 i 2050. Per això, la premsa convencional, els grans partits i sobretot el poder econòmic que només busca guanys a curt termini han decretat fa temps una “apagada d’informació climàtica local”. L’objectiu és no donar dades concretes sobre qui i quant emet cadascú a casa nostra. Si ens n’adonéssim, l’opinió popular de per on començar i qui hauria d’assumir la seva responsabilitat climàtica no agradaria a Repsol, AENA, Caixabank o les transnacionals energètiques fòssils. Mentrestant, aquests benefactors de la immensa minoria ens van bufetejant amb apel·lacions a la nostra petjada individual de carboni, a la necessitat que instal·lem plaques solars a casa i ens comprem un cotxe elèctric. Hauríem de començar a dir prou abans que sigui tard.